dimecres, 23 de maig del 2012


GASTROENTERITIS AGUDA INFECCIOSA

QUÈ ÉS?

Com indica el seu nom, es tracta d’una inflamació de l’estómac (gastritis) i de l’intestí (enteritis).Pot ser provocada per bacteris, virus, fongs, paràsits o protozous.

CAUSES I VIES DE TRANSMISSIÓ

En la infància estan causades majoritàriament per virus, sobretot a l’hivern (Rotavirus). La resta de les causes són, gairebé sempre, bacterianes. També la pot produir un paràsit com la Giardia lamblia. La majoria dels contagis es produeixen per via fecal-oral, encara que també es pot transmetre a través d’aliments contaminats.

SIMPTOMATOLOGIA

Apareixen de manera brusca dolors abdominals, nàusees, diarrees, vòmits i, amb freqüència, febre i malestar general.
La gravetat depèn de la pèrdua massiva d’aigua i de ions en deposicions i vòmits, que sol agreujar-se per desequilibri electrolític.

COMPLICACIONS

Normalment no es presenten complicacions, per la qual cosa són considerades benignes. La més freqüent és la deshidratació aguda.

PREVENCIÓ

Extremar les mesures higièniques.

TRACTAMENT

El tractament bàsic i fonamental és prevenir la deshidratació, en cas de pèrdua d’aigua, el tractament es basarà en la reposició de l’aigua i ions, per via oral.
Només en algunes gastroenteritis bacterianes invasives s’administren antibiòtics. Paral·lelament cal realitzar un tractament dietètic. 

OTITIS MITJANA

Què és?

És una infecció aguda o crònica de l’orella mitjana, molt freqüent durant la infància.

CAUSES I VIES DE TRANSMISSIÓ

La causa sol ser per bacteris de tipus Streptococcus pneumoniae o Haemophilius influenzae. En general aquest s bacteris arriben a l’orella mitjana a través de la trompa d’Eustaqui, normalment per la disseminació d’una infecció des de la gola. En general, qui ha patit aquest tipus d’infeccions en els primers anys de vida està exposat que torni cada cop que tingui infecció de gola.

SIMPTOMATOLOGIA

Normalment es dóna després d’una rinofaringitis. El pacient té mal d’orella i una possible supuració, i manifesta, a més, una elevació de la temperatura, un rebuig als aliments, vòmits, diarrees i una pèrdua de pes.

COMPLICACIONS

Pot derivar en trastorns auditius crònics, com un dèficit en l’audició que pot produir una sordesa irreversible; supuració crònica, etc.

TRACTAMENT

Simptomàtic contra el dolor i antibiòtics específics. Es pot alleujar el malestar recolzant l’orella infectada sobre un drap sec calent.

PREVENCIÓ

Evitar l’entrada d’aigua a les orelles i extremar la higiene en aquesta zona. Tenir les orelles ben abrigades, especialment en climes freds.


FONT:  PALOMAR,  NUS P, MUÑOZ &ARTEAGA (2008), Autonomia personal i salut infantil. Barcelona: Altamar.


CONJUNTIVITIS
Què és?

És la malaltia ocular més freqüent, sobretot en infants. Consisteix en una inflamació de la mucosa conjuntiva que recobreix l’interior de les parpelles i l’exterior del globus ocular, excepte en la còrnia.

CAUSA I VIA DE TRANSMISSIÓ

La causa de la conjuntivitis pot ser una infecció, una al·lèrgia o un traumatisme. Les infeccions per virus i bacteris de la conjuntivitis són molt contagioses i es poden propagar entre els infants amb gran rapidesa, fins al punt de causar, en ocasions, epidèmies locals. Alguns dels bacteris que produeixen conjuntivitis són les clamídies, els gonococs, els estafilococs i els estreptococs. El contagi por ser directe, en tossir o esternudar, o indirecte, per mitjà de tovalloles, mans, mocadors, lents de contacte, etc.

SIMPTOMATOLOGIA

Es caracteritza per envermelliment, picor, inflamació, sensació d’un cos estrany en parpellejar, inflor a les parpelles, excés de sensibilitat de l’ull a la llum i secreció mucosa i de pus.

TRACTAMENT

 El tractament inicial de la conjuntivitis, ja sigui bacteriana o vírica, ja de ser la neteja dels ulls amb aigua o sèrum fisiològic.
Després en cas que siguin víriques, com els refredats, es curen soles. La majoria de les conjuntivitis bacterianes es tracten amb antibiòtics locals en forma de col·liri o crema ocular.
Per ajudar a millorar la condició dels ulls, convé rentar-los amb cura per eliminar-ne el pus i les crostes i després s’han d’eixugar amb una tovallola neta.

PREVENCIÓ

S’han de prendre mesures higièniques com ara rentar-se les mans amb freqüència, no tocar-se ni gratar-se els ulls, no fer servir tovalloles o llençols d’una persona infectada, etc.

FONT:  PALOMAR,  NUS P, MUÑOZ &ARTEAGA (2008), Autonomia personal i salut infantil. Barcelona: Altamar.
 Aquí os dejo un vídeo muy interesante y consienciador a la vez.


LA SIDA
QUÈ ÉS?

La Sida (síndrome d’immunodeficiència adquirida)és el resultat a llarg termini de la infecció per l’anomenat virus de la immunodeficiència humana (VIH). Aquest virus ataca preferentment el sistema immunitari o de defenses de l’organisme, que deteriora i el fa més vulnerable a patir infeccions o tumors. Es pot diferenciar entre la sida i la sida pediàtrica.

CAUSES I VIES DE TRANSMISSIÓ

L’agent causant de la sida pediàtrica és un retrovirus humà de la família dels lentivirus, el VIH-1. La principal forma de transmissió del VIH en la infància és la vertical, de mare a fill durant l’embaràs, el part o la lactància. Tots els nounats fills de mares seropositives o malaltes de sida presenten anticossos antiVIH de tipus lgG, que reben de la mare a través de la placenta, per la qual cosa detectar-ne la presència en els primers mesos de vida no és sinònim d’infecció. Almenys tres de cada quatre nadons de mares seropositives no estan realment infectats per VIH i perden els anticossos antiVIH de procedència materna entre els primers quinze o divuit mesos de vida.
Encara que només entre un 25% i un 35% d’infants nascuts de mares amb sida presenten infecció per VIH, aquesta via de transmissió és responsable del 90% de tots els casos de sida infantil.
Perquè es produeixi la transmissió, cal una quantitat suficient de virus, que només es troba a la sang, el semen i les secrecions vaginals de les persones infectades i, en  menys concentració, a la llet materna. La infecció només es produeix si el virus penetra a l’organisme i entra en contacte amb la sang o les mucoses(pell que recobreix l’interior de la boca, la vagina, el penis i el recte) de la persona.
Tant les persones portadores, encara que no tinguin símptomes ni signes de la malaltia, com les malalts de sida, poden transmetre la infecció a les altres persones si no adopten les mesures de prevenció adequades.

PERÍODE D’INCUBACIÓ

Quan fa entre una i sis setmanes que el virus ha entrat a l’organisme, aquest comença a desenvolupar anticossos. Una persona infectada pot trigar molt anys a presentar-ne símptomes. En aquesta fase, es diu que l’individu és seropositiu i portador.
Durant aquest temps, el VIH no està inactiu, sinó que es continua multiplicant de manera activa a l’interior de les cèl·lules i n’infecta d’altres. A poc a poc les defenses de l’organisme es van debilitant.

SIMPTOMATOLOGIA

Es presenta en diferents fases:
L’anomenada fase d’infecció aguda: es caracteritza per presentar una sèrie de símptomes pseudogripals com la febre, cefalea, nàusees, diarrees i sensació de malestar. Aquests símptomes desapareixen al cap d’una o dues setmanes. Durant aquesta fase, el VIH es multiplica a gran velocitat i experimenta diverses mutacions genètiques. És una fase molt contagiosa.
2na fase, fase asimptomàtica: pot durar deu anys o més. En alguns casos es poden detectar símptomes menors com febre, suors nocturnes, una pèrdua del 10% o més de pes, sensació de cansament i diarrees persistents.
Fase simptomàtica, amb les manifestacions greus que caracteritzen la malaltia: pèrduda de força muscular, paràlisi, disminució visual, diarrees, grans pèrdues de pes, pèrdua de la gana , cansament i debilitat, complicacions neurològiques i digestives, aparició de lesions violàcies a la pell i una elevada incidència de tumors cancerosos.

PREVENCIÓ

Prevenció per via sexual:
-       Retardant l'inici de les relacions sexuals
-       Abstinència sexual-
-       Tenint relacions sexuals solament amb una persona (exclusivitat sexual)
-       -Evitant el contacte de fluids corporals infectants (líquid preeyaculatori, semen i fluids vaginals).
-       -Practicar el sexe segur, o sigui sense penetració i solament a través de carícies, petons, abraçades, masturbació i ejaculació en pell sana.
-       -Practicar el sexe protegit, usant el condó masculí o femení de forma correcta per evitar el contacte directe amb els fluids corporals infectants.

Prevenció per via sanguínia  

-En les transfusions solament usar sang segura, lliure del VIH i que hagi estat analitzada prèviament.
-Rebre o donar sol òrgans (ronyó, còrnia, cor, medul·la òssia, fetge etc.) que hagin estat prèviament analitzats i que es trobin lliures del VIH.
-Utilitzar sempre xeringues i agulles d'un sol ús esterilitzats i no compartir-les per cap motiu.
-Si es realitza tatuatges i perforacions asseguri's que sigui en llocs autoritzats i que el material utilitzat sigui d'un sol ús o estèril.

Prevenció per via perinatal:


-Les dones infectades pel Virus de la Immunodeficiència Humana han de prendre consciència del risc per a elles, per al bebè i que a través de l'embaràs poden infectar a l'ésser en gestació a través de la placenta, part i llet materna.
-Tota dona embarassada que es considera sana, ha de realitzar-se la prova del VIH baix consentiment informat, i en cas de ser positiva pugui rebre el tractament adequat.
-L'embaràs no és una malaltia, però exigeix vigilància mèdica per evitar complicacions.
-Una dona embarassada té 30% més de probabilitat de contagiar al seu fill, quan no es pren en compte el seu estat de VIH positiu.

Si pren medicament i segueix adequadament el tractament, aquest risc es redueix en un 98%.

TRACTAMENT

Hi ha diferents medicaments antiretrovirals que actuen en diferents fases del cicle de replicació viral.
Actualment es considera que el tractament més efectiu és la combinació de tres medicaments. Aquestes combinacions poden tenir greus efectes secundaris, encara que quan s’usen amb precaució poden arribar a reduir els nivells del virus a la sang fins unes xifres pràcticament indetectables.



FONT:  PALOMAR,  NUS P, MUÑOZ &ARTEAGA (2008), Autonomia personal i salut infantil. Barcelona: Altamar.



MENINGITIS
QUÈ ÉS?

És una malaltia poc freqüent, molt temuda, en què s’infecten les membranes(meninges) que envolten el cervell i la medul·la espinal.
Hi ha dos grans grups de meningitis:
Les meningitis produïdes per virus (meningitis víriques), que són benignes.
Les meningitis produïdes per bacteris (meningitis bacterianes), que poden arribar a ser molt greus i provocar seqüeles, sobretot sordesa però també ceguesa  i , en algun cas, fins i tot la mort.

MENINGITIS VÍRIQUES

Acostumen a presentar-se en petits brots o epidèmies a l’estiu i la tardor, i es transmeten pels excrements i la saliva.
Les meningitis víriques es curen soles i no deixen cap seqüela en la majoria dels casos, com en altres malalties produïdes per virus, i cal dir que els antibiòtics no serveixen com tractament causal.
MENINGITIS BACTERIANES

CAUSES I VIES DE TRANSMISSIÓ

Les dues més freqüents són les provocades per l’Haemophilus influenzae tipus B i la Neisseria meningitidis, més coneguda per meningococ.
Se solen trobar a la gola i al nas de moltes persones, però només en algunes penetra o passa al cosa, normalment a través de la sang, i aleshores produeix la malaltia. Ambdós bacteris es transmeten per l’aire i per contacte directe de les gotes de Flügge. El període de més risc de contagi s’estableix fins a les vint-i-quatre hores després d’haver iniciat el tractament i dura mentre el microorganisme es troba a la nasofaringe.
L’Haemphilus influenzae només provoca meningitis en la infància i la incidència més alta s’enregistra entre els sis i els dotze mesos.
En els tres primeros mesos i passats dels cinc anys és difícil que es doni aquesta malaltia perquè, amb el creixement, l’organisme aprèn a defensar-s’hi.
El meningococ, en canvi afecta a persones de totes les edats, encara que té més incidència en la infància i l’adolescència.

PERIDODE D’INCUBACIÓ

Entre un i deu dies, tot i que en general és inferior a quatre dies.

 SIMPTOMATOLOGIA

Els símptomes típics són: febre elevada, vòmits, mal de cap intens i rigidesa del clatell (impossibilitat per doblegar completament el coll cap endavant).
També pot produir somnolència exagerada i confusió mental. A vegades es presenta una erupció cutània, com unes taquetes vermelles o de color porpra.

COMPLICACIONS

Com ja s’ha dit, hi pot haver seqüeles tant sensorials (sordesa, ceguesa) com motores (paràlisi cerebral) o psíquiques (retard mental).

PREVENCIÓ

En els casos de meningitis bacterianes contagioses (meningococs i Haemophilus), les persones més properes o que estan en contacte més directe amb els malalts han de prendre un medicament preventiu durant poc dies, a més de rebre la vacunació adequada si la infecció fos produïda per algun dels bacteris contra els quals sí que hi ha una vacuna.
Cal tenir present que estar vacunat de meningitis no garanteix protecció contra totes les meningitis possibles. Un grup important de casos greus a Espanya són provocats pel meningococ B, contra el qual encara no hi ha una vacuna efectiva.
                                                                                                        
TRACTAMENT I CURES

Hospitalització i aïllament. Aquests tipus de meningitis es tracten amb antibiòtics que s’administren per via intravenosa i requereixen sempre l’ingrés urgent en un hospital.


FONT:  PALOMAR,  NUS P, MUÑOZ &ARTEAGA (2008), Autonomia personal i salut infantil. Barcelona: Altamar.

LAMBLIOSI

Què és?

És el paràsit infantil més freqüent, responsable de la majoria de les diarrees als centres infantils. Sobretot afecta a infants entre 2 i 3 anys.

PERÍODE D’INCUBACIÓ

Entre una i quatre setmanes.

CAUSES I VIES DE TRANSMISSIÓ

La causa és un paràsit intestinal microscòpic: la Giardia lamblia.
La infecció es transmet per via oral mitjançant la ingestió d’aigua o aliments contaminats amb quists i també pel contacte de persona a persona.
També esta associada a l’exposició a aigües contaminades en centres de lleure, com ara piscines. Una altra via de transmissió és oral-fecal i, en centres infantils, quan es mosseguen o llepen joguines o altres materials contaminats amb matèria fecal.

SIMPTOMATOLOGIA

La majoria de les persones infectades són asimptomàtiques, sobretot en les situacions epidèmiques. Quan se’n manifesten els símptomes, aquest apareixen com diarrea líquida, que es pot resoldre ràpidament i pot anar acompanyada de nàusees, una disminució de la gana i molèsties abdominals.
De vegades s’alternen episodis diarreics amb altres d’estrenyiment.

COMPLICACIONS

Si no són tractats, entre un 30% i un 50% desenvolupen diarrees persistents i, en conseqüència, poden presentar una malabsorció i pèrdua de pes.
No és estrany que, en alguns casos, es produeixi un retard en el creixement.

PREVENCIÓ

Són bàsicament higièniques:
-          S’han de controlar les formes de transmissió d’una persona a l’altra conservant les normes d’higiene personal(rentar-se les mans abans de menjar, i després d’anar al lavabo, després de rentar un menor, etc.).
-          També cal considerar la higiene alimentària(rentar els aliments que es consumeixen crus, com les fruites i les verdures, etc.).
-          Pel que fa la teràpia mèdica, cal seguir un tractament antiparasitari, per prescripció mèdica, que permeti la desaparició de l’agent patogen.


FONT:  PALOMAR,  NUS P, MUÑOZ &ARTEAGA (2008), Autonomia personal i salut infantil. Barcelona: Altamar.